Lucentum, Ciudad Ibero Romana (Tossal de Manises)

Monuments

EL TOSSAL DE MANISSES és el solar de la ciutat romana de Lucentum, la antiga Alacant. S’hi pot localitzar a la prta superior d’un alturó (o tossal) juntament al mar, amb una alçària de 38 metres, a 3,5 km del centre de la ciutat moderna, en el barri de l’Albufereta. A hores d’ara conserva íntegrament tota la superfície urbana (al voltant de 25000 m2), emmurallada i el perímetre de la qual fa uns 600 metres aproximadament; tot el conjunt va ser declarat Monument Historicoartístic l’any 1961. Els orígens de l’assentament en aquest puig els podem remuntar a les acaballes del segle V o començaments del segle IV a.C. encara que coneixem poc d’aquesta primera fase d’ocupació. El panorama canvia radicalment en l’últim terç del segle III a.C. moment en el qual es data la construcció d’una fortificació potent que envolta per complet el jaciment, dotada de torres i, en alguns trams, una avantmuralla que modificarà per sempre el tarannà del jaciment, i que determina les construccions posteriors amb la fixació del perímetre de la ciutat romana. Aquesta primera fase urbana es destruí al voltant de l’any 200 a.C i arran d’aquest fet el Tossal viurà un període ben llarg d’abandonament i descurança que començarà a canviar a les acaballes del segle II a.C, quan s’evidencia un episodi constructiu nou en el qual s’hi reedificarà tot el viari urbà. Durant el manament d’August, el primer emperador romà, la ciutat assolirà el rang de municipium (municipi), pel qual passarà a governar-se autònomament amb magistratures i institucions netament romanes; és quan s’hi testimonia històricament i epigràfica el nom de Lucentum. La ciutat presentarà durant el final del segle I a.C. i tot el segle I d.C. un període de cert esplendor, i s’hi constata la construcció del fòrum, dues termes públiques, una porta nova d’accés a l’enclavament, el sistema de clavegueram i almenys un temple, així com per l’extensió de la ciutat que sobrepassarà els límits originals establerts per les muralles. A finals del segles I d.C. comencen a evidenciar-se els signes de la decadència de la ciutat, i s’inicia un període que finalitzarà amb l’abandonament definitiu i la desaparició de la ciutat en el segle III d.C. Després d’un període nou de freqüentació esporàdica en el qual el jaciment es converteis en una pedrera de materials, el solar l’ocuparan, ara com a espai funerari, entre els segles VIII i X d.C., moment en el qual assistirem a la creació d’una maqbara (cementeri) caracteritzada plenament per la implantació del ritus funerari islàmic.